dijous, 10 de març del 2016

Un Wagner primerenc al Teatro Real: Kasper Holten i Francesc Prat dirigeixen 'Das Liebesverbot'



Veure Das Liebesverbot oder Die Novize von Palermo el dia després de Götterdämmerung evidencia l’evolució descomunal de l’art de Wagner. La seva segona òpera (i primera estrenada, el 1836) segurament no es representaria si el seu autor és digués Von Richstenstaufen, però tot i certes profusions –moltes escenes estan allargades més enllà del necessari, i sense compensacions estètico-filosòfiques- es tracta d’una comèdia distesa amb un sentit melòdic i una escriptura orquestral prou notables. Qui vulgui distreure’s cercant premonicions de les grandeses futures, pot fer-ho, tot i que és més fàcil trobar influxos de les òperes contemporànies italiana i francesa.


L'atractiu de l'excursió a Madrid era veure l'òpera en una versió normal, sense les adaptacions i reorquestracions del, malgrat tot, meritori muntatge vist fa uns anys a Peralada. L’obertura, un dels fragments més divulgats, ja va marcar el to de la nova producció de Kasper Holten que ha estrenat el Teatro Real en coproducció amb el Covent Garden (on Holten és responsable artístic) i el Colón de Buenos Aires. Al teló veiem un dels retrats més coneguts de Wagner que pren vida animada xiulant, alçant les celles o movent el cap al ritme de la vibrant música. Si hi havia dubtes que estaríem davant d’una comèdia de traç gruixut i humor poc subtil, de seguida es van esvair al pujar el teló i mostrar un decorat format per un seguit d’habitacles entrellaçats per escales i coberts per anuncis de neó. Palerm, la ciutat on Wagner mou la trama que Shakespeare, a Mesura per mesura (en què està basada l’òpera), situa a Viena, és un lloc de sol i festa, com Lloret, poblat per personatges amb vestuari llampant (obra del mateix dissenyador de l’escenografia, Steffen Aarfing). Una festa que el governador alemany Friedrich, purità a més no poder, vol tallar de soca-rel, d’aquí la prohibició d’estimar del títol.


Holten ofereix un ritme frenètic, accentua la sensualitat o, més ben dit, la sexualitat primària de molts personatges i no estalvia en detalls més o menys hilarants: la vestimenta de jutge de Friedrich i els policies guarnits de bobbies ens envien més a Londres que no pas a Sicília (picada d’ullet al futur públic de l’espectacle); les oracions de les monges Isabella i Mariana es veuen interrompudes per les ganes irrefrenables de la segona de menjar patates xip; els missatges de mòbil (un estri omnipresent) projectats als laterals. L’atac lúbric de Friedrich cap a Isabella entrava ja directament en el terreny de l’astracanada, però a l’acte segon Holten té prou malícia com per disfressar els protagonistes de paròdies de personatges wagnerians, amb les seves llances i cascs en forma de cigne, en la gran mascarada sexual i de confusió d’identitats que permet desemmascarar la hipocresia del governador. Si la tesi de l’òpera és que els alemanys, a diferència dels italians, no saben gaudir de la vida i el sexe, només faltava que, al final, el rei esdevingués un doble d’Angela Merkel repartint bitllets a tort i a dret. Sort que a Londres veuran la producció un cop ja han decidit sobre el Brexit. Malgrat tot, cal admetre que l’engranatge còmic dissenyat per Kasper Holten funciona i que el públic s’ho va passar d’allò més bé.


El titular del Real, Ivor Bolton, havia de ser el director de la funció, fins que una indisposició sobtada va catapultar al podi el seu assistent, Francesc Prat. Una obertura escumejant va deixar pas a una primera escena no del tot ben quadrada (Wagner tampoc ho posa fàcil), però de seguida Prat va agafar les regnes de la funció en una lectura dinàmica, plena d’ímpetu, en sintonia amb la posada en escena. A les seves ordres tenia un repartiment que, en línies generals, seguia una tendència força consolidada en assignar a obres germàniques d’aquest període (o una mica anteriors, com Fidelio) veus més avesades a les feixugueses wagnerianes posteriors. En el cas d’aquesta funció de Das Liebesverbot protagonitzada pel segon repartiment (Déu n’hi do, el Real, d’aconseguir dos equips per a una autèntica raresa), pocs cantants estaven preparats per abordar amb les millors condicions exigències més properes al belcanto que a Tristan, prioritzant un estil emfàtic i, de nou, poc subtil. 


La millor amb diferència va ser la Isabella de Sonja Gornik, veu àmplia i poderosa, amb dosis apropiades de flexibilitat, i la força de determinació que el paper d’aquesta monja voluntariosa demana. Leigh Melrose va abraçar sense reserves el retrat caricaturesc de Friedrich, amb uns dots actorals de primer ordre reforçats per un cant expressiu. Menys sort vam tenir amb els tenors, ja fos el Claudio forçat i engolat de Mikheil Sheshaberidze o el Luzio ressec de Peter Bronder. Esplèndid, en canvi, el Brighella de Martin Winkler, qui, junt amb la múrria Dorella de Maria Hinojosa, va protagonitzar una de les millors escenes. El contingent català incloïa també uns ajustats David Alegret (Antonio), Maria Miró (Mariana) i Francisco Vas (Pontio Pilato).