dilluns, 28 de maig del 2012

'Adriana Lecouvreur', segon visionat

El segon repartiment reunit pel Liceu per a Adriana Lecouvreur no tenia pas menys interès que el de la funció d’estrena (ho sento, el tercer no el veuré pas), sobretot per la presència d’una cèlebre parella lírica, dins i fora de l’escenari, la formada per Daniela Dessì i Fabio Armiliato. Els fonaments de la funció van ser igual d’excel·lents que al primer dia: una curosa direcció musical de Maurizio Benini, un bon rendiment de l’orquestra, una producció preciosa de veure i una lectura dramatúrgica pertinent (amb un final meravellós). Que la sensació global fos més mitigada va ser, per tant, conseqüència de les veus.

Dessì i Armiliato, parella dins i fora de l'escenari / A.Bofill

Dessì té, sobre el paper, qualitats suficients per ser una bona Adriana, però va començar la funció amb prudència, amb una “Umile ancella” tan correcta com de poca volada, mostrant a més una curiosa veladura del so en els aguts en fort. A mesura que avançava la funció, la interpretació de la soprano italiana va anar guanyant força, i si el recitat de l’acte tercer va ser melodramàtic en el sentit més convencional del terme, a l’acte quart Dessì va desplegar per fi les essències d’un cant ben matisat. Li va afectar la irregularitat de Fabio Armiliato? És possible, el tenor italià ja va haver de ser substituït a mitja funció el primer dia de la parella en acció, i en la representació que comento Armiliato va tenir constants alts i baixos. Tot acceptant la seva tècnica peculiar (els cops de glotis cap a l’agut), el tenia per un cantant fiable, i més en el desolador panorama actual pel que fa a tenors lírics italians. En aquest Maurizio es notava l’esforç de superar les dificultats a cops de força de voluntat, que li van permetre al menys sortir del pas amb professionalitat.

Marianne Cornetti, princesa imperiosa / A.Bofill

Les altres dues diferències en el repartiment van tenir comportaments dispars. Bruno de Simone és un veterà i apreciat baríton buffo, justament les característiques que no crec que siguin les més apropiades per a la càlida humanitat de Michonnet. En canvi, Marianne Cornetti va ser una Princesa de Bouillon imperiosa i penetrant, que no va necessitar bramar el “Restate!” a Maurizio per mostrar-se peremptòria. No va ser una funció tan rodona com la de l’estrena, i els buits a la sala el divendres del torn C causaven preocupació –culpa del futbol? Del llarg cap de setmana?-, però durant uns dies no m’he pogut treure del cap les melodies embolcalladores de Cilèa. Millor, doncs, quedar-se amb les impressions positives.

De Simone consola Dessì / A.Bofill



dimecres, 23 de maig del 2012

Una òpera de Telemann al Harlem hispà

Quedaven encara alguns temes pendents sobre el periple per Nova York. O sigui que, després del parèntesi liceista, i encara sota l’impacte de la desaparició d’un gegant com Dietrich Fischer-Dieskau (si us abelleix, podeu llegir http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/541723-un-tita-de-la-musica.html), reprenc el fil on el vaig deixar: què es pot fer a Nova York després d’un Götterdämmerung que comença a les 11 del matí i acaba a les 5 de la tarda? Moltes coses, per descomptat, per exemple, veure una altra òpera, però no al Met, sinó en la segona companyia de la ciutat, la New York City Opera.

Tot és felicitat entre Orfeu i Euridice / Carol Rosegg

Aquesta institució, creada per l’alcalde Fiorello La Guardia el 1943, està vivint moments complicats, fins i tot abans de la jugada fallida del fitxatge de Gerard Mortier com a responsable màxim i l’espantá del gestor belga. Amb un dèficit galopant i la competència cada cop més ferotge del tot poderós Met, la temporada actual (i la vinent) només presenta quatre títols, escenificats ja no al Lincoln Center, si no en diferents espais de la ciutat. Malgrat tot, la capacitat de risc no l’han perduda, perquè la cloenda d’aquest curs va tenir lloc al Museo del Barrio, a la 5a Avinguda, al costat del Harlem hispà, amb un títol certament raríssim, Orpheus de Telemann.

El centre conté un acollidor teatre construït el 1924, amb capacitat per a unes 600 persones, un marc apropiat per a una òpera barroca amb pocs personatges i orquestra reduïda, com va ser el cas. Composta el 1726 per al teatre del Gänsemark (mercat de les oques) d’Hamburg del qual Telemann n’era el director, l’obra barreja llengües i estils alegrement, com era costum allà –la major part del llibret és en alemany, però algunes àries són en francès i italià-, i incorpora a la coneguda història del cantor traci, el seu descens a l’avern per recuperar l’estimada Euridice i la fatal mirada enrere que la perd per sempre, la figura d’una reina dolenta. Orasia estima amb bogeria Orfeu qui, òbviament, no li fa gens de cas, i és ella qui causa la mort d’Euridice i, un cop el poeta és fet miques per les seves sequaces, se suïcida per continuar perseguint-lo al més enllà. Una conclusió més aviat intranquil·litzadora.

Pluto i Thanatos, parella inquietant / Pavel Antonov

Orasia, en tot cas, és un paper per a una soprano passada de revolucions, i això és el que li va succeir a Jennifer Rowley. En un teatre d’aquelles dimensions no calia forçar tant la veu, però Rowley va atacar les agilitats més embogides i els aguts més enfollits amb una ferocitat que superava en massa casos la frontera del crit. La seva energia inexhaurible va fer d’ella la preferida del públic entre un repartiment molt jove i un xic verd, del qual es pot esmentar també el mel·liflu i un punt engolat Orfeu de Daniel Teadt i el flexible Eurimedes de Victor Ryan Robertson. L’orquestra de la NYC Opera va lluitar contra una acústica massa seca i un estil que no acabava de dominar, sota la direcció plàcida de Gary Thor Wedow.

El principal mèrit de la producció de Rebecca Taichmann va ser aconseguir crear personatges creïbles fins i tot en els moments en què la trama no avança, i no va estalviar alguns cops d’humor fàcil i efectiu, com un Pluto (excel·lent Nicholas Pallesen) convertit en un alt executiu que tiranitza els seus oficinistes. Ara bé, el pes de la funció el va dur en bona part un personatge afegit, Thanatos, encarnat per una ballarina, Catherine Miller, d’una impressionant força expressiva, tant en els gestos com en la mirada.

Daniel Teadt i Joélle Harvey / Carol Rosegg
No sé si aquesta obra i aquest muntatge, en el fons, sense excessives pretensions, és la millor manera perquè la NYC Opera recuperi el lloc que ocupava fa anys. Però la representació va reservar un moment impagable: quan Orfeu es gira cap a Euridice i la perd, tot el teatre va fer un oh d’entristida sorpresa que em va arribar a l’ànima. Podem riure’ns de la ingenuïtat del públic nord-americà, fins i tot en una metròpoli sofisticada com Nova York; jo em planyo de la pèrdua de la capacitat de meravella de la nostra massa cansada i cínica Europa.       

dimarts, 15 de maig del 2012

Adriana torna triomfant al Liceu

Tots els ingredients de l’èxit es van aplegar aquest dilluns al Liceu: una obra atractiva com Adriana Lecouvreur, un melodrama amb tots els ets i uts servit per una partitura de gran amplitud melòdica; una acurada direcció musical; un muntatge on la brillantor visual no va estar barallada amb la intel·ligència dramàtica; i un equip vocal de primera magnitud, condició sine qua non en aquesta mena d’obres. Comencem, doncs, per aquest capítol (que després no diguin que els crítics ens fixem sempre primer en les posades en escena i deixem les veus per al final).

Roberto Alagna i Barbara Frittoli, una bona parella /A.Bofill

Començar amb una ària com Io son l’umile ancella és tot un repte, perquè aquesta pàgina, la més coneguda de l’òpera de Cilèa, ha estat i és cavall de batalla de multitud de sopranos. Afegim a més la pressió, implícita o no, de la memòria més o menys àmplia (i l’edat més o menys avançada) del liceista, que pot esmentar Adrianes memorables com Mirella Freni, Montserrat Caballé o Renata Tebaldi. Barbara Frittoli va superar amb nota el primer escull, esculpint amb exquisidesa l’ària amb una veu que, si bé mostra un vibrato més pronunciat, continua sent capaç de delicats pianíssims i manté la seva natura lírica. Aquesta va ser una de les virtuts de la soprano italiana, mai va voler cantar amb una veu que no té, engruixint artificialment el centre o forçant el greu, alhora que va evitar els desbordaments grollers: l’àmplia experiència mozartiana de Frittoli deu servir d’alguna cosa. La seva Adriana, movent-se sempre en uns paràmetres de noble sensibilitat, i especialment glamurosa en el preciós vestuari setcentista de Brigitte Reiffenstuel, va apostar per l’esfumatura i el matís. Era d’esperar que en el combat decibèlic amb la Princesa de Bouillon de Dolora Zajick sortís perdent, però Frittoli es va anar creixent durant la representació fins a un quart acte on la temperatura emocional va arribar a cotes màximes a partir d’un sentit Poveri fiori. I què bé que va morir!

En un moment de forma exultant, Roberto Alagna va ser un Maurizio tot passió i extraversió, amb la generositat vocal marca de la casa que no exclou l’elegància en el fraseig. A més, es notava una bona sintonia amb la seva partenaire, fent més creïbles les seves efusions amb Frittoli davant els ulls d’Angela Gheorghiu, espectadora d’excepció a l’amfiteatre (la soprano romanesa va estrenar a Londres aquest muntatge coproduït entre el Liceu, el Covent Garden, l’Òpera Estatal de Viena, l’Òpera Nacional de París i l’Òpera de San Francisco). Dolora Zajick em va generar sensacions contradictòries: la mezzosoprano nord-americana manté l’autoritat d’un instrument privilegiat i impactant, encara que a Acerba voluttà va mostrar massa desigualtats (Cilèa tampoc va posar les coses fàcils a l’entrada d’aquest personatge). Dit això, és evident que ni el gest -actriu limitada, ja ho sabíem- ni el fraseig d’aquesta Bouillon no van ser gaire principescs: el “Restate!” que li va etzibar a Maurizio a l’acte tercer va fer donar un bot a mig teatre i despertar potser algun espectador. Però Zajick segueix sent molta Zajick.

El teatre és l'eix del muntatge de David McVicar / A.Bofill

Michonnet és com una excepció en el repertori de molts barítons, una bona persona de dalt a baix. La dificultat és fer-lo entranyable sense que sembli babau i en això va reeixir del tot Joan Pons. Una curiositat: quants anys feia que no protagonitzava una estrena al Liceu? Els segons repartiments eren el seu destí recent, un fet injust per algú amb el seu currículum liceista. Giorgio Giuseppini va ser un Príncep de Bouillon d’instrument gastat però encara sonor, suficient per al paper, mentre que Paco Vas va oferir una altra de les impagables vinyetes a què ens té ben avesats, amb un llépol Abate di Chazeuil. Estefanía Perdomo, Anna Alàs, Eduardo Santamaría i Marc Pujol van ser el més que correcte quartet de col·legues d’Adriana.

Maurizio Benini va equilibrar l’atenció a les necessitats dels cantants –a més, es va aturar estratègicament després de cada ària, aplaudides totes, per cert- amb el respecte a la refinada escriptura orquestral de Cilèa, obtenint de pas una notabilíssima prestació de l’orquestra. La delicada conclusió de l’obra va ser màgica, en perfecta sintonia amb la preciosa imatge final: des de l’escenari, els companys de teatre de la protagonista li reten homenatge en el seu últim instant de vida. David McVicar és d’aquells directors que potser no sempre entusiasmen, però que difícilment deceben, amb un ofici teatral de primer ordre. Com ja va fer en la sensacional Manon de Massenet de fa unes temporades, el director escocès recrea un segle XVIII de gran bellesa sense caure en la postal, reforçat en una superba il·luminació (Adam Silverman) que donava la sensació de veure un espectacle a la llum de les espelmes, i amb alguns tocs de benvinguda ironia (el ballet).

Joan Pons i la troupe de la Comédie Française / A.Bofill

El teatre és l’eix del muntatge, amb aquest gran escenari (dissenys de Charles Edwards) que, en diferents perspectives, apareix en els quatre actes, i en el qual la Lecouvreur és reina i senyora. La seva apoteosi és a l’acte tercer, però si Adriana triomfa al teatre, a la vida domina la gelosa princesa que l’enverina. Sense necessitat de buscar treus peus del gat, el muntatge de McVicar, reposat al Liceu per Justin Way, mostra una acurada delineació de personatges i situacions, una direcció d’escena d’una cal·ligrafia impecable. Va ser tot un plaer assistir a una funció tan rodona com aquesta.

dilluns, 14 de maig del 2012

L'Anell de Lepage gira al Met (i II)

Òpera a les 11 del matí? I tot un Götterdämmerung? Sembla una bogeria, però cada teatre té els seus rituals, i el Met, els dissabtes, ofereix dues representacions, amb la qual cosa la matinee, que en diuen a Nova York, va estar dedicada a l’última peça de la Tetralogia i al vespre encara van tenir ganes de fer Billy Budd (no m’hi vaig quedar, la qual cosa no vol dir que no veiés una altra òpera, però això serà en una crònica posterior). Sigui com sigui, es va fer rar sortir del teatre amb la llum del sol després d’una marató wagneriana.

Dos canosos cara a cara: Bryn Terfel i Patricia Bardon / Ken Howard

Les dues parts que restaven per comentar eren les que no estaven dirigides per Fabio Luisi. Amb tot el respecte per als seus substituts, diu ben poc del teatre amb més pressupost del planeta que una de les seves propostes estrella acabi en mans de dos directors assistents. Però tampoc diu gaire de la tasca d’un sobreexplotat Luisi (20 representacions en poc més d’un mes) que la seva absència no es notés gaire. Derrick Inouye va ser qui va signar la representació més reeixida, un Siegfried cabal, ben menat, sense grans puntes ni grans decaïments. Més fluix va estar John Keenan a Götterdämmerung: fraseig apàtic, temps arrossegats, cesures desmesurades. Va optar per la prudència? Seria comprensible donades les circumstàncies, sense que això serveixi de gaire per esvair la decepció. Si l'orquestra encara va relliscar de tant en tant, el cor va treure un volum impressionant.

Potser perquè la màquina es va moure menys que a les altres parts, Siegfried va ser, a nivell escènic, l’obra més coherent del cicle. Les projeccions també eren més atractives (com el sotabosc ple de vida), llàstima d’un drac ridícul sorgit d’una atracció de fira. I és que, fins i tot en aquesta època d’efectes especials a dojo, la Tetralogia presenta reptes fenomenals, com el final. Em va alegrar veure per primer (i últim?) cop a la vida com Brünnhilde es llença a la pira a lloms de Grane, encara que aquest fos un cavall mecànic i que Deborah Voigt fes patir a l’hora de pujar-hi. Després d’això, però, Lepage es limita a cremar les estàtues dels déus (una imatge que també va emprar Keith Warner al Covent Garden) i deixar l’omnipresent màquina en suau ondulació, un retorn a la calma primigènia (faig un esforç benèvol d’interpretació). I ja està.

Les nornes s'emboliquen amb la màquina / Ken Howard
 
Com a la crònica anterior, restaran en la memòria algunes interpretacions vocals majúscules. Bryn Terfel reapareixia amb cabells blancs per a un Wanderer que, si al primer acte li cau un xic greu, va mantenir l’eloqüència irresistible de les dues primeres parts, també algun manierisme vocal (aguts atacats plans i després vibrats). Hans-Peter König, a més de Fafner, va ser un Hunding negre com l’avern, amenaçador i sardònic alhora. Uns graons per sota estaria el Siegfried de Stephen Gould, matusser en algun moment, però fiable i amb forces suficients en les dues obres per encarnar amb convicció aquest nen gran amb espasa.

Deborah Voigt va estar malalta a Siegfried, deixant el despertar de Bünnhilde a Katarina Dalayman, veu més rica en harmònics, si bé amb senyals d’usura i un agut laboriós. Les poques protestes que va rebre van ser perquè va eludir el do agut final? Voigt va tornar a vestir-se de valquíria a Götterdämmerung, creixent en intensitat a mesura que avançava l’obra, però la veu no té la consistència ideal en el centre i l’agut cada cop és més obert. Brünnhilde és un d’aquells papers sense tornada, li passarà factura? La resta, sense gaire més història: Robert Brubaker i Richard Paul Fink van estar més disciplinats com a Mime i Alberich, Patricia Bardon va ser una Erda sense l’extrem més cavernós de la tessitura; Karen Cargill, una Waltraute aplicada i prou; adequades les nornes, les filles del Rin i l’ocell del bosc, i dels gibitxungs (quins papers més desagraïts), preferible el Gunther d’Iain Paterson que la Gutrune de Wendy Bryn Harmer.

Deborah Voigt pateix davant Hans-Peter König / Ken Howard

El muntatge de Robert Lepage ha resultat ser un coet mullat, caríssim, això sí, que no ha estat a l’alçada de les desaforades pretensions del potent aparell mediàtic del Met. Amb una màquina menys aparatosa, Vera Nemirova ha explicat a Frankfurt una història molt més apassionant amb personatges molt més rics i complexos.