divendres, 8 de desembre de 2017

La nova òpera de Salvatore Sciarrino tanca la temporada 2016-17 del Teatro alla Scala de Milà



El Teatro alla Scala de Milà ha tancat la temporada 2016-17 tal com farà la temporada 17-18, amb una estrena mundial. Si l’any vinent el protagonista serà György Kurtág (això si acaba d’una vegada la llargament esperada Fin de partie), ara ho ha estat Salvatore Sciarrino, un dels compositors italians més destacats de les darreres dècades, amb un llenguatge refinat que a vegades du l’escolta al límit i que sovint s’ha inspirat en el barroc. La seva òpera més coneguda, Luci mie traditrici, està inspirada en Gesualdo i el seu doble assassinat de muller i amant. A Ti vedo, ti sento, mi perdo el punt de partida no és menys dramàtic, la vida d’Alessandro Stradella, compositor de la segona meitat del segle XVII, de vida i amors (sobretot amb dones casades) agitats, que va morir a mans de sicaris ben probablement enviats per algun marit furiós.


El compositor italià ha inspirat òperes de Flotow i Franck, entre d’altres, però la primera singularitat de l’obra de Sciarrino és que, com el Godot becketià, a Stradella se l’espera sense que aparegui mai, no debades, el subtítol és In attesa di Stradella. El llibret del mateix Sciarrino es mou en tres nivells. Una soprano i un cor (amb un petit conjunt instrumental a escena) assagen una cantata sobre Orfeu i el poder del seu cant, que rivalitza amb el de les sirenes. Al costat, un literat i un músic, una mica a la manera del Capriccio de Strauss, debaten mentre esperen que Stradella arribi amb una nova ària, en un diàleg estètico-moral que acaba en baralla. Curiosament, el més articulat en la defensa del poder de la música és el literat. El tercer nivell està protagonitzat per un grapat de criats que posen el contrapunt còmic a la resta, tot comentant les aventures de faldilles del protagonista absent. Aquests tres nivells se superposen i entrellacen durant dos actes fins que arriba la notícia de la mort de Stradella: “Hanno assassinato un Orfeo!”. La soprano queda sola, amb un paper que el jove cantant que ha donat la notícia li ha entregat: l’esperada ària de Stradella?


Aquest final, amb l’acompanyament màgic d’una trompeta rere l’escena, és un dels passatges més inspirats d’una partitura que combina sense manies pastitx barroc, amb cites de peces de Stradella, entre d’altres, amb Sciarrino pur, sense filtres. Un llenguatge fet de suggeriments, de cèl·lules sonores que guspiregen, que palpiten i creixen sense gairebé mai arribar a clímaxs aparatosos, i amb una declamació vocal sovint entretallada, més atenta a la claredat textual que a les grans volades líriques. Els tres nivells dramàtics estan ben diferenciats per la música, si bé la subtilesa, el gust pels silencis, les microvariacions tonals pròpies de la música de Sciarrino es perdien en un espai de les dimensions de la Scala. A més, en el discurs acaba planant una sensació de monotonia que només desapareix en comptades ocasions.


Fruit d’un encàrrec del teatre milanès i de la Staatsoper Unter den Linden, la nova òpera va comptar amb un muntatge signat per l’intendent del coliseu berlinès, Jürgen Flimm. Un muntatge que volia compensar la migradesa de l’acció amb la hiperactivitat teatral. El vistós dispositiu escènic de George Tsypin, amb els seus telons i una caixa acústica al fons, i el colorista vestuari d’època d’Ursula Kudrna oferien, amb la ideal il·luminació d'Olaf Freese, un marc visual brillant, amb alguns detalls anacrònics que podien fer sospitar que no érem ben bé al segle XVII. El moviment constant que Flimm va imposar al muntatge va tenir el seu punt àlgid en l’interludi orquestral interpretat al final de la primera part, convertit en una mena de marxa (o era una dansa de la mort?), on es podien distingir dues geishes i un home armat amb llança i un pedaç a l’ull. Flimm volia fer l’ullet al món de l’òpera?


El jove Maxime Pascal va dirigir amb total seguretat una orquestra no gaire avesada a aquest repertori, amb solistes instrumentals de notable mèrit. Els cantants van resoldre amb perícia una escriptura carregada de glissandos i microintervals, ja fos el petit cor de sis veus, el grup impecable de criats (menció per al contratenor Thomas Lichtenecker) o els tres protagonistes. Charles Workman va ser un eficaç Músic al costat del Literat de timbre més gris d’Otto Katzameier. El nom més destacat, tanmateix, va ser el de Laura Aikin, magnífica Cantatrice que va treure suc fins i tot dels passatges que li quedaven un xic greus. En aquesta tercera representació a la Scala, hi va haver moltes butaques buides i moltes desercions a l’entreacte, amb una acollida final cortès però freda.

Representació vista el 18 de novembre de 2017
Fotos: Matthias Baus