dijous, 22 de febrer de 2018

Gregory Kunde torna a meravellar amb 'Peter Grimes' de Britten al Palau de les Arts de València



No era conscient que trobava tant a faltar veure Britten en directe fins a la remarcable producció de Peter Grimes que ha presentat el Palau de les Arts de València. Un muntatge que, al mateix temps, posava en evidència que la salut artística del teatre, malgrat les incerteses que l’envolten, segueix sent bona, en no poca mesura gràcies a les seves forces estables, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana i el Cor de la Generalitat Valenciana.


La brillantor de la formació orquestral va ser un element que Christopher Franklin va aprofitar de valent en la seva enèrgica versió. El director d’orquestra nord-americà va estar atent a les onades líriques, als passatges més lleugers i, en especial, a les parts més abrasives, més modernes (per dir-ho d’alguna manera) de la partitura de Britten. Per la seva banda, el cor va lluir de nou una potència, entrega i equilibri impressionants: els seus ferotges “Grimes” quan comença la cacera del protagonista glaçaven la sang. La tragèdia de Grimes és més impactant si, tot i els dubtes que pugui generar la seva conducta, s’estableix algun grau d’empatia amb el dissortat pescador. Aquest va ser el cas de Gregory Kunde.




En un nou capítol de la increïble etapa tardorenca de la seva carrera, el tenor nord-americà va ser un Grimes commovedor, cantat de la forma més bella imaginable (un cop més, l’experiència belcantista es demostra benèfica), amb una línia musical i una dicció de gust impecable, amb la intensitat requerida en els moments clau sense caure en la ferotgia exagerada. Un Grimes cansat, envellit i somiador, d’un inefable alè poètic a “Now the Great Bear and Pleiades” i que va assolir una desintegració final que, no per està feta amb mitjans purament vocals i musicals, va ser menys devastadora. Una creació inoblidable.


La resta del repartiment va estar lluny d’aquest nivell, sense, tanmateix, cap daltabaix que desestabilitzés el resultat general. Leah Partridge va ser una tendra Ellen Orford, amb la part superior de la veu, un xic metàl·lica, desplegant-se sense problemes, en contrast amb la feblesa del greu mostrada en diversos passatges. Robert Bork va ser un Balstrode estentori i no prou flexible, Dalia Schaechter una Auntie curta per dalt i per baix, i Rosalind Plowright, una Mrs. Sedley de limitat relleu. Millor impressió va causar l’incisiu Bob Boles de Richard Cox i, sobretot, el desimbolt Ned Keene de Charles Rice.



El liceista amb memòria recordarà que l’any de l’incendi del teatre estava programat  Peter Grimes en una coproducció amb La Monnaie amb la pròpia orquestra del teatre brussel·lès sota la direcció d’Antonio Pappano (a qui, ai las, no hem vist mai més al coliseu de les Rambles). És aquest veterà muntatge signat per Willy Decker el que, no només ha representat, sinó que també ha adquirit el Palau de les Arts. Una compra excel·lent, per altra banda, perquè el treball de Decker comparteix l’eficàcia atemporal de les seves millors propostes (una mica com en el cas de Robert Carsen), bastida sobre una idea central potent i servida per una atractiva abstracció/austeritat visual (John Macfarlane és l’autor de decorats i vestuari, amb Trui Malten responsable de les llums), on també juguen un paper destacat l’exagerada inclinació del decorat, la nuesa del mateix, amb pocs i significatius elements d’attrezzo (la creu, el taüt), i el predomini del negre. Decker també té un gran domini dels ressorts teatrals, amb una ajustada caracterització tant dels individus com del grup. De fet, ja des de la primera imatge de Grimes carregant el taüt de l’aprenent mort, la confrontació entre individu i col·lectivitat està mostrada amb tota la seva cruesa. Una societat rígida, incapaç d’acceptar el que no vol entendre, el que no s’emmotlla a les seves normes, davant la qual no només Grimes sucumbirà, també Ellen: en la darrera escena, la mestra, a contra cor, acabarà d’integrar-se en el cant comunitari, amb tothom amb el rostre amagat rere el paper. Una imatge desoladora.

Representació vista el 10 de febrer.
Fotografies: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce